Pintura del realisme

La pintura del realisme és la denominació d'un estil o moviment pictòric que va tenir lloc a França a mitjan segle xix, el principal representant del qual és Gustave Courbet. El mateix pintor va ser qui va encunyar el terme quan va donar nom al pavelló que va fer construir per a una provocativa exposició de 1855, alternativa al Saló de París, sota el títol «Realisme». Allà va exposar la seva obra El taller del pintor, considerada el manifest de l'estil, que va provocar un sonor escàndol en els mitjans artístics pel seu antiacademicisme i la seva cruesa, que es qualificava d'obscenitat. Posteriorment, hom va identificar amb el moviment, Honoré Daumier, Jean-François Millet i Jules Breton, especialment, i també d'altres pintors com ara Jean-Louis-Ernest Meissonier, Henri Fantin-Latour, Thomas Couture, Jean-Léon Gerome, entre d'altres.

El crític d'art Jules Champfleury va definir teòricament l'estètica del moviment.^[1]^[2]

Se solen identificar els principis estètics del realisme pictòric amb els del realisme literari contemporani (Honoré de Balzac). El compromís amb les classes baixes i els moviments polítics d'esquerra (en el context de la revolució de 1848) va marcar la sensibilitat social i ideològica d'aquest grup de pintors realistes, que connectaria amb el vessant més compromès socialment del realisme literari: el naturalisme posterior (Émile Zola).

↑ .fr/és/col·leccions/ressenya-Courbet/el-realismo.html Museu D'Orsay^{[Enllaç no actiu]}. Cita com font a Champfleury: Del Realisme, Carta a la Sra Sand, setembre de 1855, i altres textos posteriors (1878).
↑ Champfleury pertanyia a un cercle d'amics de Courbet que des d'abans de la revolució de 1848 es reunia a la Brasserie Andler (el "Temple del Realisme", la hi va cridar posteriorment, ja que va ser allà on va sorgir la idea d'utilitzar aquest terme), molt a prop de l'estudi de Courbet. Entre ells hi havia Charles Baudelaire, Pierre Proudhon i Max Buchon, cosí i amic de la infància de Courbet. Al saló de 1848, any revolucionari, Courbet hi va exposar deu obres. Seguint el consell de Champfleury, Courbet va abandonar la seva temàtica romàntica per representar tipus de la vida quotidiana d'Ornans (com el monumental Enterrament a Ornans, que va pintar des de 1849 i es va mostrar al Saló de 1850-1851, on rebre molt males crítiques). Proudhon interpretava aquesta nova temàtica des d'un punt de vista polític i social, anant probablement més enllà de les intencions de Courbet, encara que aquest no li va desmentir. El desig de mantenir una total independència artística el va portar a rebutjar l'oferiment del comte de Nieuwerkerke, director de Belles Arts, que li proposava l'encàrrec d'una pintura de grans dimensions per a la pròxima Exposició Universal, només amb el requisit de sotmetre a revisió l'esbós inicial. Les tres obres que va presentar van ser rebutjades. Va ser llavors quan va decidir presentar una exposició alternativa al Saló oficial de 1855. Gustave Courbet Arxivat 2006-08-13 a Wayback Machine. a wetcanvas.com

[1] .fr/és/col·leccions/ressenya-Courbet/el-realismo.html Museu D'Orsay^{[Enllaç no actiu]}. Cita com font a Champfleury: Del Realisme, Carta a la Sra Sand, setembre de 1855, i altres textos posteriors (1878).

[2] Champfleury pertanyia a un cercle d'amics de Courbet que des d'abans de la revolució de 1848 es reunia a la Brasserie Andler (el "Temple del Realisme", la hi va cridar posteriorment, ja que va ser allà on va sorgir la idea d'utilitzar aquest terme), molt a prop de l'estudi de Courbet. Entre ells hi havia Charles Baudelaire, Pierre Proudhon i Max Buchon, cosí i amic de la infància de Courbet. Al saló de 1848, any revolucionari, Courbet hi va exposar deu obres. Seguint el consell de Champfleury, Courbet va abandonar la seva temàtica romàntica per representar tipus de la vida quotidiana d'Ornans (com el monumental Enterrament a Ornans, que va pintar des de 1849 i es va mostrar al Saló de 1850-1851, on rebre molt males crítiques). Proudhon interpretava aquesta nova temàtica des d'un punt de vista polític i social, anant probablement més enllà de les intencions de Courbet, encara que aquest no li va desmentir. El desig de mantenir una total independència artística el va portar a rebutjar l'oferiment del comte de Nieuwerkerke, director de Belles Arts, que li proposava l'encàrrec d'una pintura de grans dimensions per a la pròxima Exposició Universal, només amb el requisit de sotmetre a revisió l'esbós inicial. Les tres obres que va presentar van ser rebutjades. Va ser llavors quan va decidir presentar una exposició alternativa al Saló oficial de 1855. Gustave Courbet Arxivat 2006-08-13 a Wayback Machine. a wetcanvas.com

[1]

[2]